Comerç i ofici en nom de dona és una exposició impulsada conjuntament amb l’Ajuntament de Vidreres i la Regidoria d’Igualtat per retre homenatge a les dones del municipi que, amb més de vint anys de trajectòria al capdavant dels seus negocis, han contribuït de manera decisiva a la vida econòmica, social i cultural del poble. Són establiments que continuen actius i que formen part de la memòria col·lectiva i de l’imaginari quotidià dels veïns i veïnes.
El projecte parteix d’una reflexió sobre com ha estat representada la dona treballadora al llarg de la Història de l’Art. Durant l’Antiguitat, la seva imatge es vinculava exclusivament a l’àmbit religiós, com a deessa o sacerdotessa. Les ploraneres de l’Antic Egipte o les vestals de Roma en són exemples paradigmàtics, figures amb un gran prestigi simbòlic. Amb el pas dels segles, la representació va evolucionar cap a una visió idíl·lica de la vida rural, immortalitzada en obres com Les Espigadores de Millet o Las Lavanderas de Goya, i també cap a l’àmbit domèstic, on trobem obres com Les Filadores de Velázquez o La Lletera de Vermeer. Tanmateix, aquestes imatges continuaven emmarcant la dona en espais de servei, sacrifici i invisibilitat.
No és fins a la revolució industrial i, sobretot, amb l’aparició de la fotografia, un art que encara no arriba als dos segles d’història, que les dones comencen a aparèixer representades en entorns laborals desvinculats de la religió i de la llar. Aquest canvi suposa un punt d’inflexió en la manera de mirar i de reconèixer el treball femení.
És en aquest context que neix Comerç i ofici en nom de dona, una proposta de fotografia documental humanística que posa el focus no només en l’acte de treballar, sinó també en l’actitud, la presència i les emocions que impregnen la vida quotidiana d’aquestes dones. Les imatges busquen transmetre la dignitat i la força del seu ofici, però també la humanitat i la vulnerabilitat que l’acompanyen.
Durant el procés de retrat, van aflorar històries íntimes i connexions personals. Un detall que em va captivar especialment va ser la presència de les mans: mans que parlen, que expliquen silenciosament dècades de dedicació i esforç, i que em van evocar les de la meva mare, marcades pel pas del temps i pel treball constant. Aquest gest, senzill i alhora profund, em va fer sentir encara més propera a les històries de cadascuna de les protagonistes.
